Ausias March - MMM

Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.
Vassall del rei Alfons el Magnànim no deixà mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives. Participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica.
El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal
Alfons el Magnànim no deixà de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March el va fer falconer major de casa del rei al Regne de València
Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, però si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.
Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.
Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.

Ausiàs March (qui signa els seus poemes "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March"), escriptor ja en català, trenca els motlles de la poesia trobadoresca i se’ns presenta amb l'expressió de l'íntima meditació personal d'un home-poeta, despullat de tota ficció i disposat a parlar-nos d'allò que l'obsessiona: l'amor, les relacions de l'home amb Déu, la mort i el problema ètic. Són problemes reals i personals, igual que les dones que hi apareixen, no pures idees amb noms propis, sinó dones reals que estimen o no i que són estimades o odiades per unes raons concretes i no per afany d'idealització.
La seva obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.
Per en Ausiàs March la dona és un ser humà amb totes les seves qualitats i els seus defectes o vicis. Les descripcions psicològiques substitueixen les exageracions de la bellesa.
L'obra d'Ausiàs March és una constant reflexió de tots els aspectes sobre la condició humana.
Té un estil ric, elegant i exacte. Utilitza el lèxic i la sintaxi populars.

A títol personal, no m'estranya que Maria Mercè Marçal el consideri un dels seus pares, tant pel seu estil popular com pel tractament que fa de la dona. Per a ell la dona és un ésser humà amb tots els seus drets i no un objecte com havia estat tractada fins el moment.

La dona de Lot - Wislawa Szymborska

Wislawa Szymborska va néixer a la població polonesa de Kórnic, a Pozman el 1923. Viu a Cracòvia des del 1931. Poeta i assagista, estudià Literatura Polonesa i Sociologia a la Universitat de Jagiellonian, dedicant-se des de llavors a l'exercici literari. Amb la seva primera publicació "Busco la paraula" el 1945, seguida de "Per això vivim" el 1952 i "Preguntes plantejades a una mateixa" el 1954, aconseguí situar-se en els primers plans del panorama literari europeu. Ha estat guardonada amb premis importants com: Premi del Ministeri de Cultura Polonès el 1963, Premi Goethe el 1991, Premi Herder el 1995 i Premi Nobel de Literatura el 1996. Va rebre a més el títol de Doctor Honorífic de la Universitat Adam Mickiewicz a Pozman el 1995.

A l'any 1976 va escriure el poema "La dona de Lot". En aquest poema l'escriptora ens parla en primera persona, es a dir, posant-se en la pell de la protagonista. La dona de Lot intenta justificar el perquè de la seva actuació: el gest, la mirada enrera... Defensa la possibilitat de tenir uns altres motius que no siguin els que li han atribuït sempre i gratuïtament: la curiositat femenina. La dona de lot se'ns presenta, en aquest poema, profunda, complexa -psicològicament i vitalment- com qualsevol ésser humà, mostrant els suficients motius per fer el que va fer: des del sentiment de vellesa i fatiga en la fugida cap un exili incert fins a l'accident involuntari, passant per la desobediència o el cansament per un marit que mai no miraria enrere. Qualsevol motiu és vàlid per a justificar el seu acte. Aquest esdevé un acte de llibertat, deixant d'importar el càstig i la repressió posteriors. En el darrer vers, amb un "és possible" imprecís relativitza la importància del càstig imposat per una acció a mig camí entre la voluntat pròpia i/o el simple accident. Szymborska juga de manera irònica a combinar la serietat d'alguns fragments amb la simplicitat del motiu ofert. Cal remarcar que la ironia destaca com a característica important en bona part de l'obra d'aquesta poeta.


LA DONA DE LOT

Em vaig girar segurament per curiositat.

Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.

Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.

Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.

Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós

del meu marit, Lot.

Per la certesa sobtada que, si moria,

ell ni tan sols s’hauria aturat.

Per la desobediència dels submisos.

En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.

Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.

Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.

De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.

Em vaig girar en deixar el farcell a terra.

Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.

En el meu camí havien aparegut escurçons,

aranyes, rates de camp i pollets de voltor.

Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva

s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.

Em vaig girar per una sensació de solitud.

Per la vergonya de fugir d’amagat.

Pel desig de cridar, de tornar.

O potser tot just quan es va aixecar un vent

que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.

Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma

i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.

Em vaig girar de la ràbia.

Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.

Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.

Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.

Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.

Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,

arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.

I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.

No, no. Jo no vaig deixar de córrer,

d’arrossegar-me, de giravoltar,

fins que una foscor no es va desplomar del cel,

i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.

Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.

Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.

No està exclòs que no tingués els ulls oberts.

És possible que caigués de cara a la ciutat.

Algun dia...

Algun dia m’asseuré sota un arbre, a la vessant d’una muntanya a la vora del mar, sense fer res més que contemplar les onades que es trenquen als seus peus, gaudint de la frescor i la tranquil·litat, mentre el sol s’amaga allà, lluny, a l’horitzó.

Papasseit - Pantalons llargs

En Joan Salvat-Papasseit reflecteix en aquest poema la seva enyorança per un passat que no tornarà i que és plè de mancances, aquelles joguines que mai va tenir, per passar a la realitat d'una persona que s'ha fet gran i arribar a la resignació de que això és el cicle de la vida.

Potser tots nosaltres en algun moment de la nostra vida hem experimentat aquests mateixos sentiments en veure que hem perdut les il·lusions de la nostra infantesa quan ens hem convertit en adults i hem canviat els nostres jocs per altres tasques més complexes.

En Martí Llauradó va posar música a quest poema, que tot seguit podem llegir i escoltar.


Pantalons llargs



Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...

Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.

Joan Salvat-Papasseit - Martí Llauradó