Poeta i assagista, estudià Literatura Polonesa i Sociologia a la Universitat de Jagiellonian, dedicant-se des de llavors a l'exercici literari. Amb la seva primera publicació "Busco la paraula" el 1945, seguida de "Per això vivim" el 1952 i "Preguntes plantejades a una mateixa" el 1954, aconseguí situar-se en els primers plans del panorama literari europeu. Ha estat guardonada amb premis importants com: Premi del Ministeri de Cultura Polonès el 1963, Premi Goethe el 1991, Premi Herder el 1995 i Premi Nobel de Literatura el 1996. Va rebre a més el títol de Doctor Honorífic de la Universitat Adam Mickiewicz a Pozman el 1995.
A l'any 1976 va escriure el poema "La dona de Lot". En aquest poema l'escriptora ens parla en primera persona, es a dir, posant-se en la pell de la protagonista. La dona de Lot intenta justificar el perquè de la seva actuació: el gest, la mirada enrera... Defensa la possibilitat de tenir uns altres motius que no siguin els que li han atribuït sempre i gratuïtament: la curiositat femenina. La dona de lot se'ns presenta, en aquest poema, profunda, complexa -psicològicament i vitalment- com qualsevol ésser humà, mostrant els suficients motius per fer el que va fer: des del sentiment de vellesa i fatiga en la fugida cap un exili incert fins a l'accident involuntari, passant per la desobed
iència o el cansament per un marit que mai no miraria enrere. Qualsevol motiu és vàlid per a justificar el seu acte. Aquest esdevé un acte de llibertat, deixant d'importar el càstig i la repressió posteriors. En el darrer vers, amb un "és possible" imprecís relativitza la importància del càstig imposat per una acció a mig camí entre la voluntat pròpia i/o el simple accident. Szymborska juga de manera irònica a combinar la serietat d'alguns fragments amb la simplicitat del motiu ofert. Cal remarcar que la ironia destaca com a característica important en bona part de l'obra d'aquesta poeta.
LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada