En Joan Salvat-Papasseit reflecteix en aquest poema la seva enyorança per un passat que no tornarà i que és plè de mancances, aquelles joguines que mai va tenir, per passar a la realitat d'una persona que s'ha fet gran i arribar a la resignació de que això és el cicle de la vida.
Potser tots nosaltres en algun moment de la nostra vida hem experimentat aquests mateixos sentiments en veure que hem perdut les il·lusions de la nostra infantesa quan ens hem convertit en adults i hem canviat els nostres jocs per altres tasques més complexes.
En Martí Llauradó va posar música a quest poema, que tot seguit podem llegir i escoltar.
Pantalons llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.
Joan Salvat-Papasseit - Martí Llauradó
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No coneixia aquest poema/cançò de Papasseit i Llauradó. És molt bonic i emotiu, com tota l'obra de Papasseit. Tots hem viscut algun moment semblant guaitant algun joguina que hem estimat.
ResponElimina